Publicat en Levante, Agost, 2002
L´ICEBERG DE LA PUNTA I EL REALLOTJAMENT DE ZAPLANA
Isabel plora al veure avançar les maquines destructores sobre els camps que els seus avantpassats han conreat i han enriquit durant generacions. El seu marit pregunta com podrà regar si arriben a trencar a la sèquia. Ningú no té el valor de respondre. Els gats de Maruja, nerviosos, s´amaguen pel soroll i el moviment frenètic de veïnat, periodistes i obrers. Dotzenes de policies escorten al bulldozer que s´apunta a una vella alqueria. S´emporten detingudes a tres persones més que seien pacíficament davant de la pala. Sal.lus rep una bestial pallissa. Enmig d´una terrible gelor i la impotència, la magnitud de la tragèdia de l´horta de La Punta pren cos i ànima. Perquè és un mes d´agost gelat a La Punta. La tardor arriba molt prompte. Ja cauen les fulles per la última volta, i ja s´arreplega l´última ceba tendra de mil anys de collites. Perquè un canvi climàtic sobtós està provocant l´extensió d´una tundra estèril de carreteres, contenidors i més i més asfalt sobre l´horta on no sobreviuen ni les cebes ni les carxofes.
La delicada i complexa catifa verda de plantes, persones i caliu de l´horta deixen pas definitivament al càlcul fred i simple d´uns quants. Apreciem com el nou iceberg de ciment de La Punta s´aparta de l´horta igual com s´allunyen el blocs de gel de l´antàrtic. Són senyals vitals perillosos d´uns canvis fatals per als valencians i per totes les persones. Quina llàstima que rebem l´avís quan ja hi ha conseqüències irreversibles.
Mentres, una curiosa casualitat és que, durant els mateixos dies, Eduardo Zaplana haja trobat reallotjament i nova ocupació, inclús abans que els veïns i les veïnes de La Punta. Ha deixat la presidència de la Generalitat amb el mateix somriure optimista amb el que va convertir-se en el molt honorable fa sis anys. I amb la mateixa indiferència que el seu govern ha tractat als valors culturals i ecològics de l´horta -i al país en general-. Deixa una estela de terra cremada i uns armaris plens d´esquelets que segurament passaran factura al seu partit.
Però, si per Zaplana la Generalitat ha sigut un campament de base temporal per poder escalar a la cimera del Govern Central, les terres i les cases de La Punta tenien unes funcions molt més singulars i permanents. La catàstrofe personal i colálectiva a que s´enfronta el veïnat de La Punta no es pot resoldre amb uns pisos de VPO o mil euros més o menys en les expropiacions (encara que mereixen el millor tractament possible), ni tan sols una oficina en la Castellana. Tot el contrari a la felicitat amb que Zaplana ha abandonat a la Generalitat, és ben segur que les famílies de La Punta deixaran a les seues cases i camps amb el cor trencat i un dolor immens que durarà molts anys. Zaplana vola a Madrid i oblida de València en un no res i a nosaltres, en canvi, ens omple la tristor i la ràbia de la pèrdua de l´última gran illa d´horta històrica de la ciutat de València.
Sembla ser un hàbit malsà ser un poquet sensible pel futur d"esta terra. ¡Quant de patiment ens toca encaixar! Només ens queda el remei de que més persones poguen aprendre de la pedagogia de la catàstrofe i treure les lliçons polítiques més o menys assenyades. Hem de triar entre més destrucció de vida, cultura i terres o un reallotjament massiu dels actuals llogaters del Palau de la Generalitat. Si no, creixerà encara més la immensitat de l´iceberg de La Punta.
