Durant els anys vuitanta i noranta els habitants del barri del Carme pensàvem que la salvació del barri estava en la lluita per la conservació i rehabilitació dels edificis en mal estat i per la construcció als solars que s’anaven multiplicant com a símbol de la degradació i desaparició del veïnat.

Estàvem molt equivocats.

Davant l’abandó i l´enderroc d’habitatges, a l’any 1982 l’associació de veïns va organitzar la primera de moltes manifestacions i protestes sota la pancarta “Salvem el barri del Carme”. Hi hagué moltes desfetes, pèrdues d´habitants i de patrimoni històric, però també victòries importants: la construcció i rehabilitació de moltes habitatges per als veïns i veïnes que havien perdut les seues cases i per a altres nous residents, la creació de l´oficina del Pla RIVA per a gestionar la rehabilitació finca per finca, nous equipaments com el poliesportiu del Carme, el «retén» de la policia local, la rehabilitació de conjunts d’habitatges com Na Jordana o la plaça de Santa Creu, l’IVAM), el Centre del Carme, el Palau de Raga, el Palau de Pineda, el Mesón de Morella, entre d’altres.

Confiàvem en el fet que la recuperació del barri ja estava ben enfilada. Estàvem molt equivocats.

Lluitàvem en contra de la ruïna física, comercial i social del barri. Participàvem en una multitud d’iniciatives públiques i privades per a revitalitzar el barri. Però resulta que les abundants inversions públiques i els prometedors plans urbanístics «sostenibles i socials» sols eren un miratge. No s’ha donat una recuperació de debò, posat que no s’en aprofita preferentment el veïnat ni la ciutadania de València en general.

Malgrat les bones intencions pregonades pels polítics responsables, l’anomenada «recuperació» del barri ha sigut una mena de bomba de neutrons que conserva els edificis alhora que elimina a la gent del barri i les seues activitats. Tant la dreta com l’esquerra locals s’han entregat a un urbanisme classista amb les grans inversions d’hòldings immobiliaris internacionals, les constructores i els rics inversors estrangers. ¡ L’únic entrebanc per a aquesta neteja ètnica del veïnat del barri és que no troben prou cambrers i personal de neteja!

Durant els darrers deu anys, la invasió del turisme de masses ha engolit el centre històric de la ciutat de València. En conseqüència, es podria dir que el barri ha mort d’èxit. El rebombori de la vida de barri ha desaparegut. Els comerços i locals tradicionals pràcticament s’han esfumat, i la convivència veïnal que queda és residual. Tanta lluita ciutadana i tanta inversió pública, per a finalment esdevenir gran part de Ciutat Vella un parc temàtic per a milions de turistes d’usar i tirar, ocupant-ho tot en estades de tres o quatre dies. Pisos turístics en cada escala i terrasses per tot arreu plenes de «paella» congelada i «aigua de València». Un barri històric d’una idiosincràsia arquitectònica i social única ha sigut reduït a un paquet comercial i a un clixé cultural enllaunat, més propi d’un decorat faller.

El màrqueting polític veu les places per als vianants i l’ús de la bicicleta com grans avanços «de la mobilitat sostenible» d’una ciutat encaminada a ser «climàticament neutra». La realitat és un «greenwashing» que amaguen uns mitjans de transport amb unes massives emissions contaminants. La majoria dels «ciclistes» a Ciutat Vella tenen unes  enormes petjades tòxiques. Venen en avions «low cost» de Copenhaguen, Colònia, Milà o Rotterdam, o inclús a bord dels monstruosos creuers contaminants. Malgrat tot i per art de màgia la comptabilitat climàtica valenciana fa desaparèixer tot dels maquillats indicadors de la «sostenibilitat» publicitària. Allò que no es compta no existeix.

El creixement il·limitat del turisme massiu converteix en humor negre la proposta del Botànic d’un «nou model productiu, inclusiu, innovador i sostenible».

La pressió turística sobre l’habitatge és asfixiant. Els preus dels lloguers s’han disparat expulsant al veïnat de rendes baixes i mitjanes. Per a molts ja no és possible ni apetible viure al centre històric.

Però aquest monocultiu massiu i homogeneïtzant de l’economia del turisme té data de caducitat per l’avanç de la carestia i l’escassetat energètica. No resistirà ni una altra pandèmia ni una nova recessió ni l’augment del caos climàtic. La nostra classe política governant ha fet un terrible pacte fàustic: a canvi d’uns pocs anys de diners fàcils a curt termini accepta el «sacrifici» dels barris històrics, la inestabilitat econòmica, la precarietat laboral i l’esgotament dels béns ecològics vitals.

Tot i que arribem tard, les polítiques públiques hi han d’establir límits clars contra la saturació turística. Han d’aturar dràsticament les llicències de pisos turístics i han de paralitzar les concessions de noves llicències d’hotels. Cal prioritzar radicalment l’habitatge de protecció social junt a la rehabilitació i construcció ecològica.

Els veïns i les veïnes han de ser protegits per l’Ajuntament com a espècies en perill d’extinció davant l’escalada especulativa dels preus de l’habitatge. Han d’establir fortes taxes turístiques que ajuden a equilibrar en part els danys socials i mediambientals d’aquestes activitats. Malgrat tot, la política pública més revolucionària i que hui sembla la més llunyana, és aquella teòricament més senzilla: no empitjorar encara més les coses. Perquè sense vida de barri, no hi ha barri, i sense límits biofísics no hi ha salut ni benestar ni futur.