Davant la cimera climàtica de Glasgow s’escolten moltes crides per a “més acció climàtica” o “més ambició climàtica” quan no se sap molt bé el que volen dir. Allò realment urgent és reduir la dimensió i l’ambició en totes les activitats i polítiques que deterioren el clima. Actualment hi ha molta més acció climàtica en contra del clima que acció climàtica positiva. El fet aparentment senzill però políticament desafiant de no fer coses malament -no contribuir a l’empitjorament- esdevé en una ambició climàtica de caire realment transformador.

Segons l'ONU s'està fracassant estrepitosament en “la lluita contra el canvi climàtic”. Ja estem emetent més CO2 que abans de la pandèmia i estem en camí d'augmentar les emissions contaminants més del 16% abans del 2030 quan la comunitat científica i el mateix Acord de París exigeixen unes reduccions de més del 50%. És curiós que ningú demane una avaluació independent de les raons del fracàs.

No és una qüestió principalment de polítiques nacionals ni locals sinó dels volums de consum, producció i extracció en les cadenes d'aprovisionament i subministrament de l'economia global. Malgrat estar fent més coses “bones” estem fent encara més quantitat de coses “dolentes” per al clima. Pitjor que una bicicleta estàtica, no només no avancem, anem cap enrere molt de pressa. En els últims 20 anys, tot i l'augment exponencial de les energies renovables i avanços tecnològics, no hem reduït un àpex el nostre consum d'energia fòssil.

Encara més dramàtic, si cap, és la contínua caiguda lliure de l'estat i riquesa de la biodiversitat i els ecosistemes, que són la xarxa de la vida que ens manté. Per exemple, les últimes dues estratègies europees per a frenar la pèrdua de biodiversitat (2003 i 2010) han suspés la seua avaluació per la mateixa Unió Europea per la falta de regulació restrictiva d'activitats agrícoles, urbanístiques i comercials. Així mateix, any rere any fracassen les polítiques de residus i aigua per obviar totalment la R de reduir i concentrar les polítiques quasi exclusivament en la R de reciclar, tot focalitzant-se en unes fracassades polítiques de “final de la canonada”. A més a més, cada vegada hi ha més residus complexos més difícils de reciclar, reutilitzar i, en general, més perillosos.

Malgrat les abundants evidències de les últimes dècades, seguim amb una fe indestructible en unes estratègies ambientals basades en una tecno-idolatria predestinada al fracàs,, un simple canvi d'aparells en lloc del canvi de la forma de vida, cap a matisació d'una destrucció massiva “més sostenible” en lloc d'una substancial reducció de les escala física de la destrucció, sempre actuant al final dels processos productius en lloc d'evitar la mateixa generació de tanta porqueria. Una incessant propaganda mediàtica, comercial i política ens pica que l’imperant desenvolupisme i consumisme desbocat és compatible amb la “sostenibilitat”, la “neutralitat climàtica” i el “net zero”. Les dades i les pròpies lleis de la termodinàmica diuen tot el contrari. Mai s'ha utilitzat tan cínicament una paraula com la de “sostenible” per a anestesiar a la ciutadania enfront d'un probable futur dolorós i per a ajornar la presa de decisions difícils.

És xocant que enmig d'una creixent escassetat i carestia estructurals d'energia i materials, sense una possible substitució tècnica “neta” per a mantindre l'actual tren de vida sobreconsumidor de les societats opulentes, ningú en la classe política parla d'uns límits biofísics infranquejables ni de l'inevitable descens energètic en embrió per la falta d'energia barata abundant. Ningú proposa unes polítiques fiscals i regulacions per a reduir la grandària del nostre metabolisme material de la forma més justa i menys traumàtica possible. Tota la classe política embene una milonga: podem seguir com fins ara però amb “més ambició” i “més acció climàtica”. Com si córrer cap al precipici imbuïts d’una atractiva retòrica climàtica fora prou per lliurar-nos dels imperatius del realisme i la responsabilitat, i darrerament, de l’inevitable caiguda.

Fins hui, més plaques solars i molins eòlics no han significat menys crema de combustibles fòssils; en lloc de substituir o “descarbonitzar” només han afegit més energia elèctrica (que representa menys del 20% del nostre consum energètic total) a més de continuar (les noves renovables) sent una part ínfima del nostre mix energètic. Més “mobilitat elèctrica” no ha reduït les emissions totals de cotxes, camions, vaixells i avions que continuen creixent. Més carrils bici no han frenat la construcció i ampliació d'autovies, més reciclatge no ha reduït la generació de desfets, més aliments ecològics no ha reduït el consum massiu d’agro-tòxics…

Tots sabem que la nostra “comptabilitat creativa” d'emissions és bastament falsa i esbiaixada. No es compten gran part de les nostres emissions: s'exclouen el consum de productes i materials de fora, el comerç marítim, l'aviació… Vivim en una economia globalitzada, l'emergència climàtica és una crisi global però resulta que comptem les emissions de CO₂ en uns contenidors estancs d'estats nacionals que elimina gran part de la responsabilitat real de les emissions internacionals mantenint-les a l’ombra. El fum de Xangai també és el nostre fum. Amb les dades totals de l'impacte global del nostre consum a la mà, és evidentment fals que estiguem avançant en la transició energètica i la transició ecològica.

La millor i més efectiva acció climàtica valenciana seriosa seria la inacció. No fer més ampliacions d'autovies, abandonar l'actual projecte faraònic del túnel passant i el Parc Central per un altre més realista amb moltes menys emissions i sense destrucció d'horta, no construir milers de nous habitatges en lloc de focalitzar-se en la rehabilitació de les existents quan no creix la població fixa. No fer més centres comercials com el de l'entorn de l'Hospital La Fe. Deixar de donar un xec en blanc per a l'ús massiu d'agro-tòxics biocides, l'agro-indústria i a l'expansió de la ramaderia assumint com a vinculants els objectius europeus de reducció del programa “de la granja a la taula”. No donar llicència per a 100 hotels més sol·licitats a València i els seus voltants. No subvencionar les indústries intensives en energia fòssil. No permetre més regadius i augmentar radicalment els cabals ecològics per a rius i zones humides. Orientar les polítiques de residus a la reducció en el punt de producció i consum en lloc del reciclatge. No permetre l'expansió d’Amazon i altres plataformes digitals insostenibles i extractives….

Clar que hi ha moltes iniciatives positives que cal empènyer per a augmentar la resiliència social davant els embats que venen: les comunitats energètiques cooperatives, la agroecologia, les restriccions radicals del cotxe privat, la rewilding (resilvestració), la salut primària comunitària, una bateria de fiscalitat ecològica per a fins ecosocials, la recuperació per a residents de milers d'apartaments turístics, l'estricta defensa de la biodiversitat, el sòl fèrtil i el territori,...

Si ens prenem seriosament la crisi ecològica cal tindre un pla B valencià de localització, de manteniment social i d'aterratge econòmic. Després de més de sis anys i mig del Govern del Botànic no es veu per cap part el tan pregonat “canvi del model productiu” valencià. L'economia valenciana segueix tan dependent com sempre de la rajola, les grans obres públiques, el turisme i d'unes indústries intensives en energia com la ceràmica o l'automòbil. Sense uns girs importants cap a una economia valenciana molt menys dependent dels vaivens globals i dels combustibles fòssils la vulnerabilitat social i ecològica de la nostra societat continuarà sent extrema. La duresa de la caiguda en el context d'un descens energètic i l'encongiment del comerç global pot ser de conseqüències extremadament doloroses.